És quan dormo que hi veig clar conte catorze poemes de J. V. Foix. Quatre pertanyen a Les irreals omegues (1949), sis a On he deixat les claus... (1953), tres a Desa aquests llibres al calaix de baix (1964) i un era, fins avui, inedit. Els poemes es presenten en versió original i amb traducció castellana, en el llibre, i, en el disc, recitats pel mateix poeta, que en dos casos hi afegeix preciosos comentaris. És quan dormo que hi veig clar, doncs, ofereix raons de pes perque els amants de l?obra de Foix i els partidaris de la poesia estiguin d?enhorabona.Altres llibres amb cd de J. V. Foix a Edicions 62EN EL DIA MÉS CLAR DE L?ANYDeu poemes de Nadal (2000)ELS VEÏNS DEL MEU CARRERTretze poemes en prosa (2001)EN RITMES VELLS I SONS ARCAICSVint-i-quatre sonets (2002)A LA TERRA DELS MEUSDotze poemes en prosa i un assaig (2003)
J.v. Foix
(Sarrià [actualment incorporat a Barcelona], 28 de gener de 1893 — Barcelona, 29 de gener de 1987). Poeta, periodista i assagista. Signava J.V. Foix. Inicià els estudis de dret i continuà tota la vida vinculat al negoci familiar de pastisseria a Sarrià, el seu poble natal (posteriorment convertit en barri de Barcelona). Redactor de La Revista, on col·laborà estretament amb Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917), fou també l’animador de la revista sarrianenca La Cònsola (1919-20), on inserí ja algun cal·ligrama. Per conciliar l’avantguardisme i el nacionalisme, edità, amb Josep Carbonell i Gener, Monitor (1921-23), i es convertí en un dels fundadors més actius d’Acció Catalana (1922). Dirigí el butlletí d’aquest grup i la darrera etapa de la revista Trossos, de Josep Maria Junoy i Muns. Fou un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya (símbol de la seva actitud d’avantguarda). Fou redactor de L’Amic de les Arts (1926-28), de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-36), on —ultra la Revista de Poesia (1925-27)— figuren els seus principals texts teòrics sobre l’avantguarda. Tot i que es proclamà “investigador en poesia”, Foix aconseguí una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal —més integrador que gratuït—, que a per provatures futuristes i surrealistes (cal recordar la seva amistat amb Dalí, Miró, Éluard i García Lorca). El seu món, que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians.
Ver ficha de J.v. Foix »
